Breu anàlisi de la Renaixença

Poetes de la renaixença valenciana com Teodor Llorente, que l'encapçalava, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer, Jacint Laballa, Fèlix Pizcueta, Eduard Escalante, Josep Bodria, Josep Arroyo, Josep Aguirre Matiol, Constantí Llombart, Antoni Palanca, Joan Baptista Pastor , Víctor Iranzo, Lluís Cebrian, Joan Espiau, Josep Maria Puig Torralba, Francesc Badenes Dalmau, Josep Maria de la Torre, Ramon Andrés Cabrelles i Leopold Trénor, entre altres ocupen un espai decisiu en la marxa del recobrament cultural i lingüístic; es a dir, del retorn al conreu de la cultura del País Valencià: més encara, la configuren.


Per a Llorente, la restauració del idioma no havia de ser altra cosa que la restauració d' una reliquia històrica. Per a Llombart, que venia de les clases populars i que tenia, per consiguient, la llengua com el seu mitjà d’expressió viu, es tractava de «normalitzarlo».
Aquesta discrepança va suposar el trencament entre Llorente i Llombart.

Si no queda clar a que es refereix amb la paraula "normalitzar" feu click a aquet link per a trobar un article al voltant de la normalització lingüística.

Alguns prolongaven la voluntat renaixentista més enllà del camp de les lletres, i la convertien en revulsiu polític. Per a Llorente (fotografia de la dreta), el passat era immutable, i calia prendre'l com un fet consumat i sense remei. En questions polítiques el País Valencià es trobava en crisi, un dels moviments més coneguts per la societat valenciana va ser el Blaverisme (feu click per a més informació al voltant d'aquest moviment polític), sorgeix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escriptor valencià Joan Fuster. Que va produïr amb el seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) el moviment antagònic al blaverisme, el nomenat fusterianisme.

Els homes de lletres d’aquest moviment ens han de merèixer un enorme respecte. Ells van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, valencians d'avui, en el lloc on estem.