Benvinguts a la Renaixença!!

Us convidem a tots a que entreu a aquest blog i conéixer un poc de què tracta la Renaixença i quines són les obres més importants d'Àngel Guimerà.

Sugerència de visita:

Com que a un blog s'actualitza prou, les entrades més noves apareixen al principi del tot per a facilitar la lectura a vells visitants, però si ets nou i vols llegir les entrades amb un ordre coherent, és millor que seguixes l'índex que et facilitem a l'esquerra del blog.

Esperem que us agrade!!

jueves, 6 de marzo de 2008

Fragment i comentari d'una obra d'Àngel Guimerà

La Santa Espina

Quina és la millor manera de saber com va nàixer una obra? Coenixent les arrels, els comentaris del seu autor... Per açò ací els deixem una carta que va enviar Àngel a un amic seu.

Carta de Guimerà a Amadeu Vives
(Dietari d'Àngel Guimerà)

"Barcelona, 27 de novembre de 1905.

Benvolgut amic:

Esteu ocupat? Podeu o voleu desocupar-vos? En Graner m’ha demanat una obra; y li vaig escriure tot seguit pera posar la en acabada la Quaresma. L’obra serà una rondalla en tres actes i sis quadros, bruixes, cavallers, encantaments, etc. No tindrà caràcter còmic. En cas que poguéssiu y volguéssiu ser-hi, jo us enviaria tot seguit el pla detallat, per quadros a on hi veure’ls llocs musicals, que hi són ben marcats, y després, casi diàriament, vos aniria enviant fragments de l’obra. Hi ha l’arribada deis traginers ab los matxos ab picarols, portant la verema; lo ball dels trepitjadors sobre’l cup, una serenata á la pubilla, ball de bruixas y bruixots. Embarcament d’aquestos, jocs darmes entre guerrers, encantament, marxa tionfal, ball de las dones d’un sultà de moreria, esposallas ab tota la cor, etc., etc., y altres motius que vós trobareu per l’obra.

En Graner es proposa l’obra ab gran luxo. Qué m’hi dieu?

Convé molt que al rebre aquesta carta me contesteu, perqué en cas de qué pogueu dedicar-vos á l’assumpte no hi (ha)moment per perdre. Jo no n’he parlat absolutament á cap músic, ni en Graner tampoc, fins saber la resposta vostra.

Sobre tot escriviu-me avuy mateix. Petritxol, 4, principal, y tant de bó puguem fer aquesta obra junts. En cas què pugueu fer-ho, vos envairá más detalls, o sia’l plan total detallat.

Vostre com sempre, amich y admirador,

Ángel Guimerá"

Ací li mostrem la lletra de la sardana "La Santa Espina" (1907, Barcelona)

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.


Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera,

i canta que cantaràs.


Canta l'ocell, lo riu, la planta,

canten la lluna i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.


I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.


Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.



"La Santa Espina" és una de les obres més importants d'Àngel Guimerà perquè va constituir un himne per als catalans. Durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco va ser prohibida. Segons paraules textuals, perquè "no deixa lloc a dubtes, que determinats elements han convertit la sardana "La Santa Espina" en himne representatiu d'odioses idees i criminals aspiracions".

I és que no és d'estranyar que la prohibiren, ja que declara clarament unes idees totalment contràries a la mentalitat franquista o de Primo de Rivera. Simplement és una sardana que canta a la llibertat, però per desgràcia açò no convé a cap dictadura, ja que dóna idees i no volen arriscar res.

Obres d' Àngel Guimerà

Les obres més importants de l'autor A. Guimerà es troben exposades per ordre de publicació a la seua biografia, de totes formes, ací posem una relació més senzilla de llegir i més detallada:

Llistat d'obres:

El rei i el conseller (1870)
Indíbil i Mandoni (1875)
Cleopatra (1876)
L'any mil (1877)
Romiatge (1877)
El darrer plany d'en Claris (1877)
Gal·la Placídia (1879)
Judith de Welp (1883)
El fill del rei (1886)
Mar i cel (1888)
Rei i monjo (1890)
La boja (1890)
L'ànima morta (1892)
Mestre Oleguer (1892)
Jesús de Natzaret (1894)
Maria Rosa (1894)
Les mongetes de Sant Aimant (1895)
Mort d'en Jaume d'Urgell (1896)
La festa del blat (1896)
Terra Baixa (1897)
Mossèn Janot (1898)
La filla del mar (1900)
Arran de terra (1901)
La pecadora (1902)
Aigua que corre (1902)
La miralta (1905)
Sol, solet (1905)
L'aranya (1906)
Cants a la Pàtria (1906)
La Santa Espina (1907)
La reina vella (1908)
Titaina (1910)
Sainet trist (1910)
La reina jove (1911)
Jesús que torna (1917)
Indíbil i Mandoni (1917)
Al cor de la nit (1918)
L'ànima és meva (1919)
Segon llibre de poesies (1920)
Alta banca (1921)
Joan Dalla (1921)
Poblet (poema)

De l'any 1879, destacarem l'obra Gal·la Placídia. Una de les més importants d'aquest autor per ser la seua primera tragèdia en vers.
Gal·la Placídia és una tragèdia en tres actes i en vers del drama, posteriorment l'obra va ser convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa.

L'acció transcorre a Barcelona l'any 416, i se centra en dos personatges històrics: Ataülf, rei got, i Gal·la Placídia, filla de l'emperador romà Teodosi. A la cort d'Ataülf arriba des de Roma el jove got Sigeric, que és nomenat oficial de la guàrdia del rei. Existeix malestar entre els guerrers per l'esposori d'Ataülf amb la romana Gal·la Placídia. Un d'aquests guerrers, Verneulf, vol agredir-la i és condemnat a mort. Però aconsegueix l'indult al confessar el seu secret amor a Gal·la Placídia i a l'explicar-li que ell la va salvar de morir el dia en què va caure presonera. Gal·la Placídia vol venjar-se del seu marit i al mateix temps se sent fascinada per Verneulf. Aquest li ofereix el seu ajut per tornar a Roma, la seva pàtria, i per matar a Ataülf. La reina vacil·la, però finalment correspon a l'amor de Verneulf. Mentrestant, els guerrers obliguen al rei a lluitar contra els romans. Verneulf cobreix la fugida de Gal·la Placídia i mata a Ataülf a traïció. Però és sorprès pels guerrers fidels al rei i mor al costat de Gal·la Placídia, que ha tornat buscant Verneulf. Sigeric és proclamat rei. L'odi entre gots i romans, gairebé mític, determina el destí dels personatges, que quan pretenen alliberar-se d'ell moren. La grandesa d'ànima de Verneulf, les vacil·lacions sentimentals de Gal·la Placídia i l'absoluta submissió d'Ataülf a la seva dona són els punts claus de l'obra.

Volem afegir per si no queda clar que Aelia Galla Placidia (c.388 – †27 de noviembre de 450), és un presonatge real, fou filla de Teodosio i Gala, la seua segona esposa.

miércoles, 5 de marzo de 2008

Biografia Àngel Guimerà


Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853. Després s’instalúlaren a Barcelona, on Guimerà cursà estudis als escolapis; ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista.

Formà part del grup Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista "La Renaixensa", que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director. Concorregué als Jocs Florals del 1877, en els quals obtingué un èxit extraordinari en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).

El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català.
Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia, l'any 1879. La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de la peça esmentada fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890). La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de carter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921). La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li valgué una gran popularitat. Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.

Estàtua d'Àngel Guimerà a Barcelona



Breu anàlisi de la Renaixença

Poetes de la renaixença valenciana com Teodor Llorente, que l'encapçalava, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer, Jacint Laballa, Fèlix Pizcueta, Eduard Escalante, Josep Bodria, Josep Arroyo, Josep Aguirre Matiol, Constantí Llombart, Antoni Palanca, Joan Baptista Pastor , Víctor Iranzo, Lluís Cebrian, Joan Espiau, Josep Maria Puig Torralba, Francesc Badenes Dalmau, Josep Maria de la Torre, Ramon Andrés Cabrelles i Leopold Trénor, entre altres ocupen un espai decisiu en la marxa del recobrament cultural i lingüístic; es a dir, del retorn al conreu de la cultura del País Valencià: més encara, la configuren.


Per a Llorente, la restauració del idioma no havia de ser altra cosa que la restauració d' una reliquia històrica. Per a Llombart, que venia de les clases populars i que tenia, per consiguient, la llengua com el seu mitjà d’expressió viu, es tractava de «normalitzarlo».
Aquesta discrepança va suposar el trencament entre Llorente i Llombart.

Si no queda clar a que es refereix amb la paraula "normalitzar" feu click a aquet link per a trobar un article al voltant de la normalització lingüística.

Alguns prolongaven la voluntat renaixentista més enllà del camp de les lletres, i la convertien en revulsiu polític. Per a Llorente (fotografia de la dreta), el passat era immutable, i calia prendre'l com un fet consumat i sense remei. En questions polítiques el País Valencià es trobava en crisi, un dels moviments més coneguts per la societat valenciana va ser el Blaverisme (feu click per a més informació al voltant d'aquest moviment polític), sorgeix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escriptor valencià Joan Fuster. Que va produïr amb el seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) el moviment antagònic al blaverisme, el nomenat fusterianisme.

Els homes de lletres d’aquest moviment ens han de merèixer un enorme respecte. Ells van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, valencians d'avui, en el lloc on estem.